Instinotícies

Les alumnes Magali Ortíz Martín i Marta Bertran han guanyat el 16è certament literari sobre els monestirs de císter de Catalunya.

A continuació podeu llegir els contes guanyadors del nostre centre.

Conte de Magalí Ortiz Martín (1r d'ESO B - Curs 2009-10)

EL COR DEL MONESTIR

Hi havia una vegada a mitjans del segle XVI, un poble anomenat Vallbona de les Monges, doncs es deia així pel seu famós monestir.
El monestir era com una mica misteriós, la gent només sabia que allí hi vivien unes monges i es passaven tot el dia resant i romanent clausurades.

També en aquell poble hi vivien 2 nenes, la Maria i l’Anna, 2 germanes bessones que vivien amb el seu pare i la seva mare, bé, pràcticament amb la seva mare perquè al seu pare només el veien un cop al mes perquè anava a vendre a altres ciutats i pobles tot el que durant el mes elles i la seva mare cultivaven a l’hort, ja que en prou feines podien sobreviure perquè vivien en quatre parets juntes i una mica de palla al sostre.

Les dos germanes s’avenien i s’estimaven molt i ho compartien gairebé tot, fins i tot el més íntim.
Fins que un dia quan s’apropava el seu aniversari l’Anna li va voler fer un regal a la Maria, ja que pensava que seria el primer i l’últim perquè mai li havia regalat res, i l’últim perquè la seva germana patia una malaltia molt estranya a la qual tot el poble coneixia com la “peste negra”.

Un dia la Anna decidida del seu regal se’n va anar a casa la seva veïna Magdalena a la qual tenia molta confiança i els ajudava molt a casa seva.
Llavors li va explicar tot , la seva veïna li va dir que ella tenia una màquina de cosir i si aconseguia tela podria fer-li un vestit. L’Anna abans d’entrar a casa seva es va quedar asseguda fora en un banc i va pensar quan encara la seva germana no tenia aquesta malaltia anaven les dos d’amagat i es posaven amb un escampat on les monges del monestir estenien els seus llençols blancs i de tants que n’hi havia s’ho passaven molt bé jugant posant-se els llençols de vestit i jugant a amagar.

De seguida se li va ocórrer la idea de anar-hi i agafar-ne un perquè de tants que n’hi havia no s’adonarien si en faltés algun i llavors li portaria aquell llençol blanc a la seva veïna Magdalena i farien el vestit. Dit i fet, així ho va fer.

L’ Anna li va donar el regal a la Maria i va estar molt molt contenta, més que mai. Però per mala sort la Maria al cap de tres dies va morir.

L’Anna va estar molt trista i sempre que tenia un moment pensava en la Maria i sempre deia que si mai tenia una nena li posaria Maria .
L’Anna tenia una cosa al cap però no sabia perquè pensava que ho tenia que dir a algú i explicar la veritat.

I se’n va anar a casa de la seva veïna a demanar-li ajuda. Ella li va dir que si tant si com no volia dir-los-hi a les monges que ella havia robat un llençol i s’havia de pensar la manera perquè en aquell monestir mai hi havia anat ningú ni entrat i no la deixarien entrar, s’havia de pensar una manera.

I dit i fet la Magdalena li va preparar unes galetes fetes amb la carabassa de l’hort i li va dir que ara només calia pensar la manera en que podia entrar al monestir. I van decidir amb la Magdalena que hi aniria l’Anna, trucaria al porticó i diria que es per un encàrrec de part d’un cavaller.

Va arribar el gran dia i l’ Anna tota decidida va anar a trucar a la porta del monestir. D’aquella porta es va obrir un porticó pel qual es veia la cara d’una monja amb una veu que li deia, bon dia tingui i que voldria. I l’Anna contestà, porto un encàrrec de part del cavaller Sr. Josep de la vall de baix. I la monja li respongué si seria tan amable de passar. En aquell moment a l’Anna li feien figa les cames, però més encara quan aquella monja va obrir la porta i es va quedar meravellada de la visió interior del monestir, i va intentar dissimular el màxim. La monja la va fer passar en una sala plena de tapissos brodats amb escriptures, pintures, instruments musicals, etc... quina meravella pensava, mai a la vida havia vist res igual.
Es va asseure en una cadira davant de la monja i en van venir dues monges més.

Bon dia tingui senyoreta li van dir juntament amb una petita reverencia.

L’Anna va respondre i va explicar tota la veritat, però del que més sorpresa es va quedar ella va ser que quan els hi va acabar d’explicar tot elles li van dir que no patís, que no passava res, al contrari, estaven contentes de que la seva germana hagués estat feliç.

Ella encantada els hi va dir que tenia que marxar a ajudar la seva mare a fer alguna cosa de sopar i les monges li van respondre que l’endemà tornès.
Ella l’endemà tornar al monestir i les monges li digueren que s’oferien per a que ella pogués aprendre coses i aprendre sobretot a escriure, ella ho va acceptar de seguida ja que sempre havia estat una nena molt curiosa a l’hora d’aprendre i fer coses.

Les monges van estar molt contentes i ella i anava cada dia i va aprendre a fer tapissos brodats a mà, a escriure, a llegir, a cantar i a tocar l’orgue i moltes coses més. L’Anna va canviar completament de l’idea que al monestir solament s’hi resava tot el dia sinó que també va aprendre i va descobrir el cor del monestir on s’ensenya i s’aprèn tot el que tu vols sense cap mena de problema i amb tota l’alegria del món.


Conte de Marta Bertran (3r d’ESO A - Curs 2009-2010)

ARIADNA AL MONESTIR

Fa ja uns quants segles a una petita contrada anomenada Vallbona de les Monges, hi vivia un picapedrer, en Jaume.

Un bon dia, li van demanar un encàrrec que havia de fer al famós monestir d’aquell poble, Santa Maria de Vallbona.

Havia de construir diferents escultures per guarnir l’entrada del monestir. Començà a treballar en aquella feina la qual li portaria molts dies de treball. En Jaume, era un bon picapedrer i molt treballador, però no podia evitar distreure’s cada vegada que passava per la seva vora una religiosa que s’allotjava en aquell monestir, anomenada, Ariadna. Era la més jove de totes les monges que estaven allà, era blanca, amb cabells negres, i ulls també foscos.

Ell se la mirava cada vegada que caminava a prop seu, i ella li tornava la mirada. I així durant molts i molts dies, no podien parlar, no es podien dir res, però ell tenia l’esperança de que algun dia la podria conèixer de veritat. Però estava equivocat, els dies passaven i continuaven amb les mateixes mirades que el principi. Fins que un dia, en Jaume va decidir anar a parlar amb la senyora abadessa, volia aconseguir aquella noia d’alguna forma.

Li va demanar de la millor manera que el noi ho podia fer, si ella el deixaria parlar amb l’Ariadna, encara que fossin pocs minuts.

Com ja s’esperava l’abadessa li va respondre amb un no, era impossible. En Jaume, cada dia que passava estava més trist, no parava de pensar en aquella noia de pell blanca i cabells negres que li havia robat el cor, però ell estava allà per treballar, i així ho va fer. Li faltava una escultura per acabar la seva feina en aquell monestir.

Va començar esculpint-la per la part de baix, els peus, les cames, i tot el cos fins arribar a la cara. Aquí va ser on en Jaume es va inspirar en la preciosa noia de la que estava enamorat, la cara d’aquella escultura era idèntica a Ariadna. Tothom qui passava per allà se’n adonava ràpidament de que aquella figura era diferent a les demés, estava feta amb el cor, amb sentiment.

Va ser així com la senyora abadessa va decidir organitzar una trobada entre en Jaume i la noia. Estava fascinada del treball que havia fet aquell noiet inspirant-se en una de les dones del monestir i va ser quan es va adonar del molt que estava enamorat el picapedrer. Van parlar durant una llarga estona, i no la van mal gastar, ja que l’Ariadna, va decidir al final, deixar el monestir, anar-se’n amb en Jaume i començar una nova vida.